Trencar amb la monogàmia?

Per Maria Foix Ferrer. Psicòloga social especialitzada en no-monogàmies ètiques.

La monogàmia, com l’heteronormativitat, va molt més enllà d’unes pràctiques sexoafectives concretes, representa una ordenació dels afectes i dels desitjos (amb legitimació social, legal i moral) que es reprodueix a través de les institucions socials i ens enculturitza durant tota la vida.

Trencar amb el model sexoafectiu hegemònic comporta una feina personal i vincular que implica qüestionar-se els mites de l’amor romàntic i exigeix un compromís introspectiu i comunicatiu important.

Abans de deconstruir la monogàmia, caldria tenir en compte que, si bé l’emparellament és accessori pel nostre desenvolupament personal, les persones som éssers interdependents, tenim estructures neurals que s’autoregulen socialment i, majorment, som incapaces d’assolir les condicions materials necessàries per (sobre)viure en solitari. Així, el primer pas per desmuntar l’ideal de la parella romantitzada seria preguntar-se quin tipus de xarxa de suport afectiu estem capacitades per construir, sense oblidar-nos que no es tracta solament de diversificar els plaers a través de diferents fonts de gratificació sinó d’articular un repartiment menys exigent i concentrat de la satisfacció de les necessitats de cures i d’estima.

Reformular les relacions sexoafectives, reconstruint-les en base a la responsabilització ètica, empàtica, assertiva… és un procés que parteix d’un referent protocol·lari monolític i naturalitzat –la monogàmia estructural–, on no volem o no podem ajustar-nos, per co-crear formes personalitzades, sense gaires referents i sense protocols preestrablerts, que tenen l’objectiu d’intentar assolir el benestar de totes les persones implicades en la xarxa relacional. Per això, resulta fonamental trobar formes de satisfer les pròpies decessitats i les de les demés a partir d’un autoconeixement explícit que ens permeti poder connectar amb aquestes decessitats i aprendre a comunicar-les i respectar-les.

L’acompanyament psicoterapèutic (fonamentat en la creació d’un clima de confiança i seguretat a partir de l’escolta activa, lliure de judicis, i focalitzada en les decessitats de la persona acompanyada) es torna una eina útil per consolidar aquestes habilitats introspectives i comunicatives que són difícilment adquiribles a través de les institucions sòcio-educatives del sistema cisheteropatriarcal i capitalista, molt poc interessat en el desenvolupament psicoemocional i interpersonal. L’acompanyament horitzontal en no-monogàmies ètiques, on es parteix de l’agència de la persona acompanyada i de l’experiència pràctica i teòrica de la persona que acompanya, té com a propòsit l’assoliment de les destreses que resulten bàsiques per poder escoltar-se i autoafirmar-se com a persones capacitades per relacionar-nos des de l’estima i el respecte (cap a una mateixa i cap a les demés).

Perquè allò personal també és polític i perquè la salut mental també va de benestar i d’afavorir la creació de contextos socials on totes puguem viure vides que mereixen ser viscudes!